Abril, mes de la República

Era el dimecres dia 4 quan el Conseller d’Interior Felip Puig criticava, sense cap rubor, la “connivència intel·lectual” o "simpatia" de polítics, intel·lectuals i acadèmics amb els violents en casos de manifestacions com les del 29-M, mentre anunciava un seguit de “mesures” com poden ser: restriccions de drets als condemnats per delictes d'aldarulls i alteració de l'ordre públic; identificacions preventives; més videovigilància als espais públics que es prestin a les concentracions; l’obertura d’una web de col·laboració ciutadana per a identificar gent que hagi comès delictes i, en quant a Internet i les xarxes ciutadanes, manifestava que perseguiria els qui causessin violència, en promoguessin o en fossin còmplices via webs, blocs, piulades, etc. (qui sap, potser després d’aquest article em detenen “preventivament”).

El fet però, es que la conselleria d’Interior manté l’empresonament preventiu, arbitrari i desproporcionat dels estudiants Ismael Benito i Daniel Ayyash des del passat dia 29 mentre la premsa ortodoxa no dedica ni quatre ratlles a quest tema ni als ferits per l’actuació indiscriminada de la policia, es més, fins i tot censuren fotografies d’un ferit que ha perdut un ull per un impacte d’una bala de goma. Una premsa al servei del poder que va resumir la jornada de la vaga general del dia 29M en imatges de contenidors cremant.

Es curiós com després de 76 anys aquest escrit publicat al diari El Sol per la Alianza de Intelectuales Antifascistas, quatre mesos després de l’esclat del cop d’estat militar contra el govern legítim de la República, té plena vigència. Només que avui, els intel·lectuals crítics amb  l’establishment, no  tenen un espai en aquesta premsa  “ortodòxa” que discrimina les veus dissidents:

    

(…) La prensa de Burgos aún habla de provocación roja: de los incendios provocados en Madrid por los rojos para utilizarlo a su favor. No importa, nadie lo cree. Nadie que no ignore, en absoluto, intencionadamente, la serena condición de nuestros heroicos milicianos que cuidadosamente ayudan a trasladar mujeres y niños con el mismo respeto cariñoso con que salvan un cuadro o un libro importante que se los encomiende, puede creerlo. La verdad está con nosotros y no puede ser falseada. Está con nosotros y nadie puede dudar de ella porque al margen de toda propaganda, sinceramente, de corazón a corazón, como hablan los hombres en los momentos graves, os la decimos nosotros que somos poetas, escritores, artistas, y tenemos un alto sentido de nuestro oficio que se halla por encima de la propaganda, de la mentira útil, de la mentira jesuítica.

Os la decimos nosotros los poetas, escritores y artistas, antes que nada y que por serlo no estamos sino al servicio del hombre, de lo más alto y noble del hombre, por encima de los partidos y de la propaganda interesada.

Creedla. Tenéis que creer en nuestra palabra si no habéis perdido vuestro corazón.

Pero no equivocaros. Tened muy en cuenta que esto, todo esto, no significa lamentación jeremíaca sino enardecido y colérico anuncio de nuestro triunfo decisivo y final. Nuestras palabras no respiran otra atmósfera que la de nuestro pueblo y, cómo éste, no hacemos otra cosa que dirigirnos a la conciencia, a lo más profundo de vuestra conciencia, hombres honrados del mundo, para que vuestra airada protesta palpite entre vuestro corazón con la misma fuerza que el nuestro.

(Fracment del missatge de la Alianza de Intelectuales Antifascistas al diari El Sol de 19/11/1936)

Caldrà continuar caminant, lentament, però amb pas ferm i decidit cap a la III República.

Fins a sempre Marcelino Camacho

“Temps d’acció, de presó, de solidaritat, de por, de sacrifici i de rebel·lia. Temps obscurs en la distància, però sempre, tots, i Marcelino entre ells, amb la vista posada en l’horitzó obert de democràcia, llibertat i dret.”

Ens ha deixat Marcelino Camacho, un militant obrer que junt amb molts d’altres sindicalistes fundà, a finals dels anys 50, les primeres Comissions Obreres.

Va ser un 11 de juliol de 1976 en que CC.OO. celebrà l’Assemblea clandestina de Barcelona on decideix fer el pas de moviment a organització sindical i crear la Confederació Sindical de Comissions Obreres. Durant el final de 1976 i primers mesos de 1977, el sindicat, mitjançant un procés assembleari, va anar constituint els sindicats de nacionalitat i regionals i, dos anys després, el juny de 1978, celebraria el primer congrés confederal de CC.OO. i elegiria secretari general a Marcelino Camacho, que va romandre en el càrrec fins a 1987 i en va ocupar la presidència fins a 1996.

Marcelino Camacho, un home íntegre, ferm, tenaç, simbolitza la lluita i l’estratègia del moviment sindical amb la creació i desenvolupament de CC.OO., dotant-lo d’una autonomia sindical que, avui, és una de les senyals d’identitat més sòlides de CC.OO.

Desprès de lluitar a la Guerra Civil en defensa de la legalitat del govern de la II República, va patir la terrible repressió franquista que el dugué a un camp de treballs forçats. Després, la persecució franquista l’engarjolà durant 5 anys per defensar els interessos dels treballadors i, tres mesos després de posar-lo en llibertat, altre cop és empresonat més de 3 anys amb el famós Sumari 1001. Però res de tot això va poder doblegar les seves conviccions com bé ens ho recorda amb la seva frase “Ni nos domaron, ni nos doblaron, ni nos van a domesticar”.

Els afiliats de CC.OO. i la classe treballadora hem perdut un bon company i la llibertat i la democràcia han perdut un dels seus millors valedors.

Malgrat tot, la seva memòria serà sempre present en totes les lluites per un món més just on les persones siguem l’objectiu i la base del progrés.

Homenatge als soldats de la República a La Serra d’Almos

El passat diumenge es va celebrar l’acte d’homenatge dels 179 soldats republicans que restaven enterrats en una fosa comuna del cementiri de La Serra d’Almos.


L’acte, senzill i molt emotiu, va tenir lloc al mateix cementiri de la Serra d’Almos i hi van participar amb un parlament la regidora delegada de La Serra d’Almos, Lourdes Pena i la directora general de Memòria Democràtica Maria Jesus Bono. Durant el transcurs del mateix es va descobrir una placa commemorativa amb els noms dels 179 soldats enterrats en una fossa comuna del cementiri entre el 20 de setembre i el 21 de novembre de 1938 provinents de l’hospital que l’exèrcit republicà tenia establert al Mas d’Alerany (col·lectivitzat l’any 1936) i on hi diuen els soldats ferits de la Batalla de l’Ebre per, posteriorment, ser traslladats a hospitals de la reraguarda.


Segons explicà Lourdes Pena, dels 179 soldats, només van poder contactar amb la família d’un d’ells, José Cabrero Callau amb grau de sergent del Batalló 519 de la 130ª Brigada mixta de l’Exèrcit popular de la República, d’afiliació anarquista i natural de la província d’Osca. Dos de les netes de la seva germana, d’avançada edat, van assistir a l’homenatge visiblement emocionades.


L’homenatge va finalitzar amb l’ofrena floral de tots els assistents que dipositarem un clavell al peu de la placa desprès d’escoltar el Cant dels Ocells interpretat per un veí de La Serra d’Almos.


Amb aquesta ja son 11 les dignificacions de fosses comunes que ha impulsat la Direcció General de Memòria Democràtica de la Generalitat a més de la recuperació de més de 600 restes òssies humanes de la Guerra Civil d’un total de 12 actuacions en fosses i quatre que es troben en estudi (Ribera d’Ebre, Terra Alta, Baix Camp, Anoia i Noguera).

Ara més que mai

"El contrari de l'oblit no és la memòria. És la veritat. La veritat de la memòria en la memòria de la veritat."

(Juan Gelman)

“Vetlla la nit el món dels oblidats. Per això ha fet soldats els seus records i els ha armat de memòria, per que s’alleugereixi el dolor dels més petits”.

(Anònim)

La crida d’Espanya: Els voluntaris xinesos a la Guerra Civil espanyola

El passat dijous vaig assistir a la conferència “Els voluntaris xinesos a la Guerra Civil espanyola” que organitzà la Casa Àsia, Acisi i UNESCO Tortosa a la biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa.

La conferència va anar a càrrec de Ni Hwei-ru, coautora amb el seu marit Len Y. Tsou del llibre “La crida d’Espanya: Els voluntaris xinesos a la Guerra Civil espanyola”. Aquest llibre, publicat en xinès l’any 2001 i que aviat serà traduït al castellà, fa un seguiment de la vida de 13 brigadistes xinesos durant la Guerra Civil espanyola dels més de 100 que es calcula que hi van prendre part.

El matrimoni Americà d'origen taiwanès explicà com van anar recopilant dades al llarg de tretze anys durant el seu temps lliure i que van donar com a fruit aquest llibre. Ni Hwei-ru va contar com el detonant que els va portar a escriure aquest llibre va ser la fotografia d’un soldat xinès davant de l’hospital de Benicàssim que els hi va entregar un veterà brigadista americà i que més tard van poder identificar com a Chen Wen Rao, immigrant xinès a Nova York que morí al 1938 a la batalla de Gandesa. Un llibre que ens descobreix la participació de voluntaris xinesos en la Guerra Civil, aportant quelcom més de llum sobre la memòria silenciada dels defensors de la legalitat republicana i, en especial, de la memòria significativa de tants i tants combatents (més de 40.000 voluntaris provinents de 53 països) que no van dubtar en abandonar-ho tot per defensar la II República.

Així ens narrava el cas d’un d’aquests tretze quan, en retornar desprès de la guerra a Xina per lluitar contra les tropes japoneses que havien envaït el seu país, acabà els seus dies sumit únicament en els records de la seva estança a Espanya ordenant les fotografies que va realitzar durant la guerra Civil.

També del cas de Liu Jing Tien, que va fer-se famós perquè la seva fotografia va apareixer a la primera plana de la revista Estampa, el 1937, i on si podia llegir a peu de foto “Los trabajadores chinos luchan, desde las trincheras de España, por la independencia de su país”. En un permís a Madrid, Liu va ser sorprès pel carrer per la ciutadania que, en reconèixer-lo com el de la fotografia, el va afalagar abraçant-lo i felicitant-lo.

O el cas d’un altre que feia de cuiner i que es queixava al seu superior dient-li que no havia fet un llarg viatge per cuinar, que el que volia era empunyar un fusell i lluitar per la República. Aquest morí en el front de Madrid mentre repartia el “ranxo” entre els soldats.

L’autora, Ni Hwei-ru, va acabar la conferència realçant aquell esperit de fraternitat, d’entrega i de sacrifici d’una gent que no va dubtar en abandonar la família i el seu país per lluitar contra el feixisme. El mateix que després va sumir el món en una altra guerra fratricida, la segona guerra mundial.

En acabar l’acte, la comunitat xinesa de Tortosa va oferir-nos un “dim sun” (pica-pica xinés) i varem poder continuar xerrant de manera més informal.

Una molt bona experiència i una biblioteca Marcel·lí Domingo magnífica que tenen la sort de tenir els veïns de Tortosa.

Diada nacional de Catalunya

&

2009, any Francesc Ferrer i Guàrdia

“El seu crim és el de ser republicà, socialista, lliurepensador; el seu crim és haver creat l’ensenyament laic a Barcelona, instruït a milers de nens en la moral independent, el seu crim és haver fundat escoles”

– Anatole France –

Aquest any 2009 es commemora el centenari de la mort de Francesc Ferrer i Guàrdia, un 13 d’octubre de 1909 quan era afusellat als fossats del castell de Montjuïc.

La mobilització dels reservistes com a conseqüència de la guerra amb el Marroc el juliol de 1909 provoquen els coneguts fets de la “Setmana tràgica” o “Revolució de juliol”. Uns fets que tenen a veure amb un rebuig generalitzat a la guerra degut, bàsicament, a que entre l’obrerisme, l’anarquisme predominant del moment tenia, essencialment, un caire internacionalista i pacifista. A la percepció per les classes populars de que la guerra era per defensar els interessos d’una oligarquia econòmica; de fet, el desencadenant de la guerra es deu a l’atac dels cabilencs als interessos d’una societat controlada pel compte de Romanones i el marqués de Comillas. I a l’anticlericalisme de l’època degut al fort creixement (un increment del 12% entre 1900 i 1910) de membres del clero (frares i monges) repatriats de les colònies de Cuba i de Filipines més l’arribada a Espanya d’eclesiàstics fugitius de la legislació dictada per la Tercera República francesa que passaren a ocupar els llocs de treball reservats, fins a les hores, a les classes mitjanes a les escoles, asils, reformatoris, presons, etc. i entrant en una competència laboral amb les dones dels assalariats en treballs de costura, bugaderia, etc. en un moment de recessió econòmica industrial.

Es en aquest panorama que, un cop rebutjada la insurrecció, el govern conservador de Maura i el rei Alfons XIII inicien una repressió que es consuma amb l’execució de tres obrers, un guarda de seguretat i, sobretot, en la figura del fundador de l’Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat d'instigador i cap de la revolta. Ni l’opinió pública europea en favor de la llibertat de pensament, que organitzà manifestacions de protesta contra la seva condemna a mort i que aconseguí que s’arribés a parlar d’un cas Dreyfuss a l’espanyola, va poder evitar el seu afusellament. El govern conservador de Maura volia una condemna exemplar, l’exèrcit li tenia jurada d’ençà de la publicació del “Cuaderno manuscrito. Recapitulación de pensamientos antimilitaristas” per a mestres laics i l’església combatia a un francmaçó que pretenia una transformació radical de la pedagogia en un sentit crític, laic, racionalista i llibertari. Fins i tot el Papa Pius X va declinar sol·licitar el seu indult “desitjós de no embarassar la justícia espanyola”. Així s’instruí un judici per part de l’exèrcit quan era la jurisdicció civil qui se’n havia de fer càrrec, canviant el delicte de sedició, castigat amb la presó, pel de rebel·lió, que comportava la pena de mort. Un judici tendenciós, sense garanties pel processat, denegant proves i testimonis favorables a la defensa exercida pel capità d’ingeniers Francisco Galcerán, al que la seva actitud quasi bé li costa la carrera. Una sessió de cinc hores per a que els Jutges compendiessin un sumari de més de 600 folis al que no havien tingut accés amb anterioritat i amb l’únic recolzament legal d’un assessor militar totalment sectari. En resum, un autentica pantomima que, amb l’afusellament de Francesc Ferrer, va provocar una veritable commoció internacional que forçà a Alfonso XIII a la separació de Maura i el retorn dels lliberals al govern.

Francesc Ferrer, màrtir de la llibertat de consciència

La indignació internacional per l’assassinat de Ferrer i
Guàrdia es traduí ràpidament en varies iniciatives que es fongueren en un únic objectiu: erigir una estàtua expiatòria dedicada a Ferrer i Guàrdia. Així, el Conseller comunal de Brusel·les (malgrat que no combregava amb les idees de Ferrer), la Lliga dels Drets Humans i la Federació Internacional del Lliure Pensament, conjuminaren els esforços per dur a terme aquest objectiu obrint una subscripció popular. Dos anys més tard, el 5 de novembre de 1911, es celebrava la cerimònia inaugural del monument amb un discurs pronunciat per l’antic pastor de l’església protestant lliberal de Brussel·les que explicà que el monument representava la insurrecció de les consciències en tots els països civilitzats contra l’abominable atemptat perpetrat a Montjuïc el 13 d’octubre de 1909. En el pedestal del monument si pot llegir:

“Francesc Ferrer afusellat a Montjuïc el 13 d'octubre de 1909, màrtir de la llibertat de consciència”

“Em trobo davant d'un procés acabat sense que la instrucció, buscant només els càrrecs, hagi en cap moment investigat la veritat. Capità Galcerán, defensor de Ferrer. 9 d'octubre de 1909”

“L'ensenyament racionalista pot i ha de discutir-ho tot, situant prèviament els nens sobre la via ampla i directa de la investigació personal. F.Ferrer. Carta del 24 de gener de 1907”

“Erigit per subscripció internacional. Inaugurat el 5 de novembre de 1911”

Desprès de varies vicissituds, amb l’ocupació pels alemanys de Bèlgica el 1915 i la retirada del monument pels mateixos, de friccions diplomàtiques entre Bèlgica i Espanya, de peticions de cessió del monument per la Barcelona republicana (que va acabar acceptant una rèplica del mateix i que a l’actualitat podem veure prop de Avda. de l’Estadi), el 13 d'octubre de 1984, 75è. aniversari de la mort de Francesc Ferrer, el monument fou traslladat per última vegada i instal·lat a l'avinguda Franklin Roosevelt, davant l'estàtua de Théodore Verhaegen, fundador de la Universitat Lliure de Brussel·les.

Campanya “Carrer Ferrer i Guàrdia a Barcelona”

La Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia du a terme una campanya per tal de que la ciutat de Barcelona aprovi posar el nom de Francesc Ferrer i Guàrdia a un carrer o plaça dins del marc dels actes de commemoració del centenari de la seva mort. Una de les propostes de la Fundació, es la de substituir el nom de la plaça d’Antonio Lopez, marqués de Comillas, pel de Ferrer i Guàrdia.

Així, Barcelona té una plaça dedicada al “Negro Domingo”, com també es coneixia popularment al marques de Comillas pels seus negocis amb el comerç d’esclaus, amb els que va amassar part de la seva fortuna amb el vapor General Armero, de la seva empresa Antonio López i Cia., introduint il·legalment esclaus a l’orient cubà. Fundador de la Compañia Transatlàntica, dedicada, entre altres, al transport de tropes i material bèl·lic durant els conflictes colonials a Amèrica i Àfrica, l’any 1909 les queixes contra l’embarcament dels reservistes que van desembocar en els fets de la Setmana Tràgica van tenir lloc davant mateix dels vaixells de la companyia.

Així, la ciutat comtal té un deure pendent amb el lliure pensament, amb el fundador de l’escola moderna Francesc Ferrer i Guàrdia. Per això, la Fundació creu que una figura del ressò internacional de Ferrer Guàrdia i un projecte com el que va representar, mereixen comptar amb un reconeixement dins el nomenclàtor d’aquesta Ciutat.

Per això, si vols donar suport a la campanya per tal de que la ciutat de Barcelona aprovi posar el nom a Francesc Ferrer i Guàrdia a un carrer o plaça en el centenari de la seva mort, signa prement l’icona de més avall que et durà a la pàgina de la Fundació on podràs fer-ho.

Fonts:
- Historia de España, ed. Labor
- Història, política, societat i cultura dels Països Catalans. Enciclopèdia Catalana
- El Periódico de Catalunya
- La Vanguardia
Resumit de la web de la Fundació Francesc Ferrer i Guardia:
- Francesc Ferrer i Guàrdia. Biografia
- Francesc Ferrer i Guàrdia. L’Escola Moderna
- Francesc Ferrer i Guàrdia. Història del monument a Brussel·les
- Francesc Ferrer i Guàrdia. Manifest

70è. Aniversari de la Batalla de l’Ebre (1938-2008)

El proper mes de juliol i durant els dies 24,25 i 26, podrem gaudir a Mora d’Ebre del Congrés de la Batalla de l’Ebre. L’esdeveniment està organitzat i coordinat per Terre de Fraternité, L’Universitat Rovira i Virgili, el Centro de Estudios y Documentación de las Brigadas Internacionales, en col·laboració amb el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya.

El congrés, que pretén ser obert a la participació d’historiadors, estudiosos, entitats memorialistes i dels protagonistes dels propis fets i que accepta la col·laboració de tothom que hi vulgui participar amb les seves aportacions, analitzarà i debatrà l’evolució dels fets i conseqüències de La Batalla de l’Ebre.

Durant els tres dies es duran a terme les diferents ponències que s’emmarquen dins de quatre sessions: La Batalla de l’Ebre, Les conjuntures polítiques del conflicte, Context Internacional i Altres “paisatges” de la batalla. Però, a més, hi haurà un programa d’activitats paral·leles al congrés que comptarà amb cinema i teatre a la fresca i, el dissabte dia 26, tindrà lloc l’escenificació sobre el pont i el riu de Mora d’Ebre: Anem a creuar l’Ebre!, a càrrec de l’entitat amateur Ejercito del Ebro que farà una recreació històrica de l’esdeveniment que enguany compleix el seu 70è. Aniversari, transportant-nos al 25 de juliol de 1938, quan les tropes republicanes, sota el comandament del General Vicente Rojo van creuar l’Ebre en una ofensiva brillantment dissenyada que pretenia donar un nou gir a la guerra civil espanyola.

Aquí podeu veure un vídeo de l’esdeveniment de l’any passat a Mora d’Ebre:

Per més informació i poder veure el programa del Congrés de la Batalla de l’Ebre clica sobre el botó de més avall.

Ay Carmela!

Projecció al Casal Cultural

Dema diumenge dia 22 a les 18 hores i al Casal Cultural, tindran lloc dos projeccions realitzades per Ramón Aragones.

Les projeccions de vídeo, fruit d’una tasca de recerca del seu realitzador, ens parlaran de com era la vida als masos de la muntanya de Tivissa mitjançant el testimoni del desaparegut Miquel “de Fabian” i de la maquina de cinema de la Societat Obrera amb el testimoni del seu últim operador, Ricard Cavallé, “Catalí”.

Per visualitzar d’altres vídeos de Ramón Aragones podeu visitar el seu singular bloc Tivissa en Imatges.

Exposició "Dones del PSUC"

Demà diumenge s’inaugura l’exposició “Dones del PSUC” a la Sala Social La Valquiria de la Societat Obrera de Tivissa. La inauguració anirà a càrrec de la Carmen Casas Godesart, una històrica militant de PSUC, i restarà oberta aquest diumenge dia 8 i el proper diumenge dia 15 de juny de les 18 h. a les 20 h

Abril de República

No sóc res. Mai seré res. No puc voler ser res. A part d’això, tinc en mi tots els somnis.

(Fernando Pessoa)

Resta molt per fer i res es impossible

Des de la memòria de la segona cap a la tercera.

Visca la República!!

95è. aniversari de la Societat Obrera de Tivissa.

El passat dissabte dia 1 i a les 19 hores, va tenir lloc l’Assemblea General Ordinària dels socis/es de la Societat Obrera de Tivissa. Com cada dos anys, l’entitat va celebrar l’obligada assemblea que els estatuts preveuen que es dugui a terme per tal de renovar una part dels membres de la Junta. Aquest cop, però, l’assemblea va acabar amb un sopar de tots els socis/es a la sala Polivalent de l’entitat per commemorà plegats el 95è. aniversari de la nostra entitat.

Després de tractar els punts de l’ordre del dia, d’honorar els que ens han deixat, del ja habitual debat que té lloc a l’hora dels precs i preguntes, de l’elecció dels nous membres de la junta i del comiat dels sortints, vàrem passar a celebrar l’aniversari de la nostra entitat que enguany compleix els seus 95 anys de la seva existència. A més del espectacular i deliciós pastis que la Junta va encarregar amb motiu de l’esdeveniment, tots plegats, la gran família societària, vàrem alçar les copes i vàrem fer un brindis: PER LA SOCIETAT OBRERA!!

“No hi ha fusell que faci callar la memòria”

Llegeixo a Ribera on line i també a moradebre.net que Neus Català va visitar, el passat dia 16, l’Ajuntament de Mora d’Ebre on va ser rebuda pel seu alcalde, Joan Josep Duran, i que el seu poble natal, Els Guiamets, la proclamava el dia 15 filla predilecta.

Neus Català és l’única supervivent catalana del camp de concentració nazi de Ravensbrück (Alemanya). Camp aquest que va tornar a visitar l’abril del 2005 acompanyant una delegació de la Generalitat de Catalunya encapçalada pel Conseller de Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, en commemoració del 60é. aniversari de l’alliberació del camp i on va anunciar que el Govern de la Generalitat promouria la construcció d’un monument als deportats catalans als camps de concentració nazis i on va dir que “s’ha de fer un homenatge a les dones que van lluitar contra el feixisme i que encarna Neus Català.”

Aquest camp va ser construït per d’altres presoners el 1938 i tenia com a finalitat la detenció preventiva de dones, majoritàriament alemanyes i austríaques, internades per causes polítiques o per negar-se a seguir els dictats nazis. En el període de 1939-1945, 132.000 dones i nens, 20.000 homes i 1.000 adolescents, procedents de diverses nacions, van ser internats al camp. A partir de 1943 hi van ingressar dones antifeixistes procedents de França, Itàlia i altres països ocupats. El 30 d’abril de 1945, les tropes russes van alliberar el camp. 92.000 dones hi havien mort víctimes de la fam, les malalties o els experiments mèdics, com els practicats a 74 joves poloneses.

Neus Català, nasqué a Els Guiamets el 1915 i va obtenir el títol d’infermera el 1937. Organitzadora de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) i una de les fundadores del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), emprenia el trist i llarg exili cap a França una matinada del gener de 1939, mentre les bombes dels colpistes queien sobre el Tibidabo aconseguint creuar la frontera per la Jonquera amb els 182 orfes de la colònia Negrín (patrocinada pel govern Republicà) de Premià de Dalt de la que n’era la Cap Sanitària per dur-los a la residència per refugiats que se’ls hi havia assignat a França.

Un cop a França va esclatar la II Guerra Mundial i allí va col·laborar, juntament amb el seu marit, amb la Resistència. La seva casa era un punt clau de recolzament de la Resistència, des d’on sortien consignes, plans militars i de sabotatge. Organitzava el subministrament, l’obtenció de documentació falsa, la recepció i obtenció d’artefactes explosius i l’obtenció d’armament, a més de fer d’infermera d’urgència.

Després vendria la delació i la posterior detenció per la Gestapo d’ella i del seu marit, l’11 de novembre de 1943. El trasllat a la presó amb els inacabables interrogatoris, les pallisses, les tortures... I l’espera en un camp de concentració per acabar pujant al tren que l’havia de dur deportada al camp de la mort: Ravensbrück.

Desprès de la seva alliberació, el 5 de maig de 1945, Neus Català i les seves companyes van “prometre recordar-ho mentre visquéssim”. I així ho ha fet durant tots aquests anys, participant amb l’organització del Comité Internacional Ravensbrück (Amical Ravensbrück) del qual n’és fundadora i presidenta. Participant en col·loquis, conferencies, activitats per la pau, en defensa de la infància i de presos polítics a Espanya i fent intervencions en col·legis i Liceus de frança i Catalunya. El 1970, sense cap ajut d’Espanya, va aconseguir que els homes i dones i els nens i nenes espanyols tinguin una cela dedicada a la seva memòria al camp de Ravensbrück. Manifestava en el transcurs d’una entrevista realitzada al gener d’aquest mateix any: “No queda més remei que viure per explicar-ho. No hi ha fusell que faci callar la memòria.”

La seva trajectòria ha fet que hagi rebut nombrosos reconeixements i homenatges de molts pobles, no només de Catalunya, si no de tota Espanya. I l’ha fet mereixedora, a més de la Creu de Guerra amb Palmes de França i la Creu de la França Lliure, de la Creu de Sant Jordi que li va atorgar la Generalitat de Catalunya l’any 2005.

Encara ara, als seus 92, continua al peu de la lluita. En les passades eleccions municipals, Neus Català tancava la llista per l’alcaldia de Barcelona amb el número 41, per ICV-EUiA que va voler, així, rendir-li un homenatge.

“Lo que usted diga Don Manuel”

Si fos del PP no em quedaria altre remei que assentir amb aquesta frase davant de les últimes declaracions de l’octogenari M. Fraga Iribarne, sembla ser que és la frase que utilitzen els seus acòlits abans de que aquest “exploti” quan se li porta la contraria.

Però com que no ho soc i, d’altra banda, ja no vivim baix la dictadura franquista de la qual ell en va ser ministre, em permeto la gosadia de discrepar de les recents declaracions que va fer al diari El País, on Fraga justifica el cop d’estat franquista de 1936 que va ocasionar la guerra civil i en culpa els polítics del govern de la II República als quals acusa de que “toda la responsabilidad, toda, fue de los políticos de la II República. ¡Toda!”.

Fraga, que pensa que la Llei de la Memòria Històrica és “absurda” i que és mostra contrari al reconeixement de les víctimes republicanes, diu que la transició espanyola va ser una amnistia, que segons ell ve a significar oblit, i fa estes declaracions en la línia habitual dels revisionistes de la historia com Pío Moa, César Vidal i d’altres que, sense ser “historiadors” o escriptors, necessiten esborrar del seu “curriculum” etapes del seu passat que ara els entela la seva imatge d’immaculats demòcrates de tota la vida.

El revisionisme històric no és nou, ja des de meitats del segle passat existeix una tendència a negar el crim més gran del que és tingui constància: l’holocaust. Sense anar més lluny, no fa molt, un capellà de l’exercit austríac manifestàva que la participació de l’Alemanya nazi a la II guerra Mundial va ser “una guerra defensiva legitima” i titlla a un resistent al règim de Hitler i conegut objector de consciència austríac executat al 1943 d’haver “perdut el seny” per negar-se a ingressar a l’exercit nazi.

Així, el revisionisme històric sol nodrir-se d’individus amb titulació professional (com els abans esmentats) que representen un rol d’homes de ciència que és cenyeixen a les xifres i als rigors dels detalls. Que manipulen les dades, que afirmen mentides i menyspreen les fonts històriques en un intent de convertir a les víctimes en botxins culpables i buscant la rehabilitació dels vertaders botxins als que presenten com a víctimes.

I així el professor, estadista i polític Fraga, alineant-se amb els revisionistes, pretén netejar un passat amb el drap de la desmemòria i de la mentida. Com si no fos de tots sabut el que és innegable: secretario general del Instituto de Cultura Hispánica (1951), secretario nacional del Consejo de Educación Nacional i secretario general técnico del Ministerio de Educación (1953) i Consegero Nacional del Gobierno, Ministro de Información y Turismo (1962), Ministro de Gobernación (1963-1976) del govern del dictador Franco i Ministro de Interior en el govern d’Arias Navarro. Que mentre ell era ministre de governació, a l'abril de 1963, era afusellat Julian Grimau; al setembre de 1975, cinc joves antifascistes van ésser afusellats pel regim; el març del 1976, també essent ministre de governació la policia, a les seves ordres, ametrallava una multitud d’obrers en vaga amb el resultat de cinc obrers morts i multitud de ferits per arma de foc.

Per això, D. Manuel, “lo que usted diga” estarà molt bé, però jo també dic el que em sembla.

Em sembla encertat acabar citant a Eric Hoffer amb aquest text que he trobat per la xarxa:

“El intento de justificar una acción maligna quizás tenga efectos más perniciosos que el propio mal. La justificación de un crimen del pasado es la semilla y el aliento de futuros crímenes. Más aún, la repetición de un crimen es a veces parte de una forma de justificación; lo hacemos una y otra vez para convencer a los demás y a nosotros mismos de que es algo corriente y no una barbaridad”.

Tàrio Rubio

L’altre dia, tot fent una incursió per la blocosfera, vaig descobrir una foto on hi apareixia una cara coneguda. És una foto que, juntament amb d’altres, conformen el “post” que l’Àngel Lluís va fer en el seu bloc Alego sobre l’acte d’escenificació que és va fer de quan les tropes republicanes van creuar l’Ebre el juliol del 38 i en el marc de les Ies. Jornades Internacionals d’Història en els Espais de la Batalla de l’Ebre que van tenir lloc a Mora d’Ebre els dies 19,20 i 21 de juliol.

La meva sorpresa va ser majúscula quan vaig confirmar que aquell que apareix a la foto, puny en alt i passant revista a les tropes republicanes era Trinitario Rubio, l’amic Tàrio.

De la companyia de Tàrio en vaig poder gaudir a Tivissa el maig del 2006, quan des de la Societat Obrera vam organitzar, en commemoració del 75è. aniversari de la proclamació de la II República, una exposició de cartells de la guerra civil de la qual és propietari Tàrio. Després, i de tant en tant, ens hem anat trucant.

Recordo un Tario xerraire amb una gran vitalitat que malgrat els seus 83 anys i les desagradables experiències que acumula en el seu haver, aconseguia transmetre un amor per la vida i un ànsia per viure-la que ja ens agradaria tenir a molts. Quan el portava a agafar el tren i en el transcurs del viatge cap a l’estació de l’Hospitalet, hem va explicar que aprofitava totes les excursions per viatjar per tota Espanya i, en arribar a l’estació i parar el cotxe, hem va amonestar per posar el fre de mà malament doncs ell és va jubilar després de fer de taxista durant molts anys.

Ens va explicar una gran quantitat d’anècdotes i ens va mostrar part de la molta documentació que acumulava. Ens va dir que tenia el deure d’explicar, arreu on volés ser escoltat, les seves vivències per que fent-ho rescatava de l’oblit la memòria silenciada de tota una generació que va lluitar en defensa de la legalitat republicana i donava a conèixer la importància que té el saber que és en aquesta memòria històrica on es troba la identitat col·lectiva.

Ens explicava, com si d’una novel·la és tractés, que va ser condemnat a sis anys per “rojo peligroso” (tal i com resava en els documents que hem va mostrar) i del seu pas per varies presons, camps de concentració i batallons disciplinaris de treballs forçats per acabar en el camp de treballs forçats del Valle de los Caidos on si va passar els últims tres anys abans de que el posessin en llibertat. Recordo, com si fos ara, quan hem deia “ostia noi, quin fred ... i quina gana!!”. Recordo com és va treure d’una carpeta plena de papers la fotocopia d’una carta que l’escriptor Camilo José Cela dirigia a no sé quina instància militar sol·licitant el seu trasllat al front on, deia en la carta, podria servir millor al “glorioso alzamiento”. I quan ens va ensenyar aquell vell carnet a nom de Trinitario Rubio: guerriller antifascista.

Tàrio és un dels dos o tres presos, dels milers que van treballar en la construcció del Valle de los Caidos, dels que és tingui constància que queden vius. És autor del llibre “Petita història del cartellisme de la Guerra Civil”, expresident i membre de l’Associació Catalana d’Expressos Polítics del Franquisme i propietari d’una exhaustiva col·lecció (més de quatre-centes reproduccions) de cartells de la Guerra Civil Espanyola i un gran conversador. Si alguna vegada teniu l’oportunitat, us recomano que la vegeu i si teniu l’ocasió de xerrar amb l’amic Tario, no la deixeu passar, de ben segur que ampliareu el vostre coneixement i coneixereu, de primera mà, uns fets que encara ara alguns volen que restin perduts en el limbe de la transició “democràtica”.

Congrés sobre la Guerra Civil al Teatre de la Llanterna de Mora d’Ebre

www.moradebre.net

L'associació internacional Terra de Germanor-Terre de Fraternité, amb la col·laboració de la Universitat Rovira i Virgili (URV), organitza els dies 19, 20 i 21 de juliol un congrés internacional al voltant de la Guerra Civil espanyola. El congrés tindrà lloc al teatre municipal La Llanterna de Móra d'Ebre. L’objectiu de la trobada, dirigida pel professor d’història contemporàia de la URV, Josep Sánchez Cervelló, serà analitzar i debatre les causes de la firma del pacte de no intervenció, que va ser un dels desencadenants del desenllaç del conflicte.

Represalies del Govern Polac contra els brigadistes internacionals

L’actual Govern conservador de Polònia amb el seu president Lech Kaczynski del partit Llei i Justícia al capdavant, pretén esborrar de la seva memòria històrica el record dels brigadistes polacs de la Brigada Dombrowsky que van venir a lluitar a Espanya en defensa de la llibertat i la democràcia.

El govern polac els ha qualificat de “criminals” i “traïdors” i ha anunciat la retirada dels seus drets i les seves pensions, retirant de la Tomba al Soldat Desconegut de Varsòvia els noms de les batalles de l’Ebre, Brunete i Jarama en que van participar els brigadistes. (El País 22/03/2007)

Una moció signada per tots els grups del Senat (Entesa Catalana, PSOE, CC, CIU, PNV, PP i Grup Mixt) i que s’aprovarà oficialment el 17 d’abril, demana al Govern espanyol “mostrar la seva solidaritat amb els membres de les brigades internacionals polacs” i “manifestar la seva repulsa davant de qualsevol mesura discriminatòria” envers ells. Alhora que demana al Govern de J.L. Rodriguez Zapatero que porti el cas davant dels òrgans corresponents de la U.E.

Però també nosaltres, a títol personal, hi podem aportar el nostre gra de sorra mostrant la nostra repulsa davant de tanta ignomínia. Pots enviar aquesta carta de protesta a l’ambaixada de Polònia, ja sigui per correu ordinari o via correu electrònic, només cal que posis el teu nom en la línia de punts.

Ara tenim l’oportunitat d’expressar amb aquesta modesta col·laboració solidaria la nostra gratitud i reconeixement a aquests lluitadors de les brigades internacionals.

Clica per descarregar la carta

Adeu a l'assassí

El passat dia 10 a les 14:15 hores moria el dictador, l’assassí, el torturador i el lladre Pinochet.

Informes sol·licitats pels governs que van seguir al cop militar son concloents: l’informe Retting, encarregat l’any 1991 pel govern, documenta 2.279 assassinats.

L’informe Valech, encarregat l’any 2004 pel govern, indica que el 94% dels detinguts per motius polítics va ser torturat i documenta més de 28.000 casos de tortura, incloent-hi tota mena d’atrocitats, tortura amb electricitat, pallisses, violacions i vexacions que van deixar greus seqüeles als presoners i presoneres i que segons diu l’informe, “representó un quiebre vital que cruzó las dimensiones de la existencia de las víctimas y sus familias, y que las acompaña hasta el presente”.

Sota la seva dictadura, Chile va coordinar la Operación Cóndor amb els governs d’Argentina, Bolívia, Brasil, Uruguay i Paraguay en que van cooperar en un esforç internacional d’eliminar tots els dissidents d’esquerres en el cono sur. Així, assassinaren, entre d’altres, a l’exministre chilé del govern de Salvador Allende, Orlando Letelier a Washington al 1976 mitjançant una bomba al seu cotxe.

Pinochet tenia amagats en un banc de Hong Kong uns 9.000 Kg. d’or en lingots valorats aproximadament en uns 127 milions d’euros i mantenia nombrosos comptes secrets a l’exterior, principalment al Banc Riggs dels EE.UU. on es calcula que havia acumulat fins aleshores una fortuna xifrada en uns 26 milions de dòlars.

Homenatge a Franco al Valle de los Caídos.

Joan Herrera reclama al govern que no autoritzi la celebració de l'acte d'homenatge a Franco al Valle de los Caídos.

El portaveu d’IU-ICV al Congrés denuncia que es faci apologia del franquisme en un lloc de Patrimoni Nacional.

El portaveu del grup parlamentari d’IU-ICV al Congrés, Joan Herrera ha reclamat avui al Govern que impedeixi la celebració de la missa d’homenatge a Franco on s’hi ha convocat la Fundació Francisco Franco a la Basílica de la Santa Creu del Valle de los Caídos el pròxim 18 de novembre en commemoració del 31 aniversari de la mort del dictador.

Herrera ha destacat que la Fundació, que es dedica a exaltar una figura molt negativa en la història d'Espanya pel seu caràcter antidemocràtic, i que incompleix amb la seva obligació de fer públics els seus arxius, està convocant un acte en un lloc Patrimoni de l'Estat que hauria de dedicar-se a la recuperació de la memòria històrica i no a lloar a un dictador.

El diputat d’ICV recorda que aquest any 2006 es celebra l'Any de la Memòria, en homenatge i reconeixement de tots els homes i dones que van ser víctimes de la guerra civil i posteriorment de la repressió de la dictadura franquista, així com de qui, amb el seu esforç a favor dels drets fonamentals i de les llibertats públiques, van fer possible el règim democràtic instaurat amb la Constitució de 1978.

Així, tal com es va aprovar en el Congrés dels Diputats, els poders públics es comprometen a promoure i donar suport la celebració d'actes commemoratius que estimulin la reflexió sobre aquells fets i el record i reconeixement de la tasca d'aquelles persones. “La celebració d'aquest acte d'homenatge a Franco al Valle de los Caídos és manifestament contrària a l'esperit de la declaració de 2006 com Any de la Memòria i el Govern hauria de tenir-lo en compte”, ha afirmat.

De la mateixa manera, Herrera destaca que el Projecte de Llei que ha redactat el Govern pel qual es reconeixen i amplien drets i s'estableixen mesures a favor dels que van patir persecució o violència durant la Guerra civil i la Dictadura, inclou en el seu article 18, referent al Valle de los Caídos, que “en cap lloc del recinte podran portar-se a terme actes de naturalesa política ni exaltadores de la Guerra Civil, dels seus protagonistes, o del franquisme”, raó per la qual “el Govern no hauria d'autoritzar la celebració de la missa homenatge perquè contradiu l'esperit de la llei que vol aprovar el Govern”.

El diputat d'IU-ICV explica que segons el parer del seu grup parlamentari hauria de replantejar-se una reordenació de funcions i usos del Valle de los Caídos pel seu alt contingut simbòlic franquista, a través de la reconversió del mateix en “un Centre del Memorial de la Llibertat”, seu de l'Institut de la Memòria Democràtica i “Museu de la Repressió”, com ja s'ha fet en altres països europeus i llatinoamericans que han convertit centres de repressió i tortura en instal•lacions de foment de la cultura i tradició democràtica.

Clica aquí per veure el video de la memòria