La democràcia de la laringe

Malgrat que avui en dia la paraula demagògia te una connotació pejorativa, no sempre ha estat així. En un inici, a l’antiga Grècia va arribar a tenir una connotació positiva considerant als demagogs com a persones amb grans habilitats per tractar amb la multitud i que tenien com a programa bàsic el millorament del nivell de vida de les masses. Després va aparèixer la connotació pejorativa d’aquest concepte. Així, per Aristòtil aquest concepte tenia un sentit ben clar, es a dir, el govern recolzat per la multitud però exercit en favor d’interessos particulars. Per Aristòfanes, la demagògia era l’engany al poble pels seus governants i va ser Tucídides qui va anomenar al regim de Pericles com “la democràcia de la laringe”. En qualsevol cas, l’actitud demagògica s’associa avui en dia a l’idea de falta de sinceritat, fingiment, ocultament i cinisme en el que fa referència a la praxis política i que es reflexa en el discurs polític.

En aquest sentit i en clau local, la demagògia s’ha instaurat de manera oficial a Tivissa mitjançant la figura del seu alcalde que, no conten amb practicar-la en l’àmbit local, ara la fa extensible a àmbits supramunicipals.

Així, una forma de demagògia es el justificar l’exercici del poder sobre bases democràtiques amb una conducta clarament autoritària. En aquesta línia, per exemple i com a qüestió més rellevant i immediata en àmbit local, tenim la demagògia amb el POUM. Per una banda se’ns ha volgut “vendre” la creació d’un camp de golf amb 570 habitatges i un complex hoteler en nom de l’interès general mentre per l’altra s’elaborava un pla de participació ciutadana que d’això (de participació ciutadana) no en tenia res, mentre es coaccionava determinats afectats en contra del projecte negant-los-hi la informació o mentre s’intentava que venguessin les seves propietats a la promotora.

Un altra forma de demagògia es la practicada per combatre i desprestigiar a grups opositors per respondre a les crítiques que aquests li formulen, cosa que , val a dir, es perfectament vàlid i natural en el joc polític. Això en sí mateix no ho podríem definir com a demagògia, el demagògic rau en la manca de sinceritat i honestedat quan es practica aquesta activitat, en difamar, calumniar i distorsionar els fets de manera intencionada. D’aquesta manera es pretén eludir la responsabilitat desviant la discussió amb falsos atacs a aquells que demanen comptes i compleix la funció d’amagar o disfressar la negligència, ineptitud i deshonestedat dels càrrecs públics al govern. Un exemple el tenim amb l’incompliment flagrant del conveni amb l’arrendatari del camping-alberg quan no ha complert l’acord de tenir la piscina coberta per aquest any 2007.

Però la demagògia practicada per l’alcalde de Tivissa no coneix de fronteres. Ara ha agafat altura i arriba a les instàncies dels Departaments de l’administració autonòmica i comarcal.

Així tenim declaracions contra el Departament de Medi Ambient al que acusa d’assetjar l’Ajuntament de Tivissa posant-li “reiterades denuncies” per abocaments il·legals, de fer-li desmuntar les barbacoes de la zona de l’ermita de St. Blai, etc.

L’últim crit al cel l’ha ficat contra el Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre retraient-li que no aporti cap subvenció al Consorci de Protecció de la Serra de Llaberia. Però no content amb això, continua fent demagògia de la demagògia quan parla de sectarisme per part del govern de la Generalitat a l’hora d’assignar o denegar subvencions i fa encara més demagògia quan es fica amb els sous del govern de Consell Comarcal i del seu President en concret. Malgrat que considero que aquestes qüestions no em toca a mi contestar-les, si que voldria dir quelcom sobre alguna d’elles.

Primerament voldria evidenciar la demagògia de l’alcalde de Tivissa quan fa aquestes afirmacions, doncs carregar contra el Consell Comarcal (PSC-ERC) i contra el govern de la Generalitat (PSC-ERC i ICV-EUiA) per denegar-li subvencions no te raó de ser, almenys i que jo sàpiga en el que fa referència al govern de la Generalitat. A la primeria de l’any 2005, l’Ajuntament de Tivissa va sol·licitar a Medi Natural una subvenció per la recuperació del camí Ral de Llaberia per un import de 30.000 € que li va ser concedida i acte seguit, l’alcalde de Tivissa renúncia a la subvenció atorgada de 27.000 € . No se com en dirà ell d’això, però jo en dic demagògia.

En referència al sou del President del Consell Comarcal, només voldria dir, sense entrar en d’altre tipus de valoració, que almenys els ciutadans/es Riberencs coneixem el sou dels representants polítics al consell, doncs es públic i notori i hom que ho desitgi te el dret a conèixer-lo. Altra cosa molt diferent es el sou de l’alcalde de Tivissa que ningú coneix la seva actual quantia ni d'on prové. L’ultima noticia que vàrem tenir la ciutadania Tivissana sobre aquesta qüestió data de l’any 2004 quan l’afer de l’acomiadament disciplinari i posterior querella criminal al treballador de l’Ajuntament Domènec Castellnou que, com no podia ser d’un altra manera, va haver de readmetre desprès de que el jutge consideres “injust” i “improcedent” l’acomiadament i desestimes la querella. Gràcies a l’afer, els Tivissans vam assabentar-nos de que l’alcalde treballava per una empresa que subministrava material a l’Ajuntament i que per aquest motiu percebia una quantia mensual d’aproximadament 3.300 € (550.000 pts.), es a dir, segons els meus càlculs una remuneració anual d’uns 46.000 € (7,7 milions de pts.). La diferencia entre el sous del consellers comarcals i el sou de l’alcalde de Tivissa radica en que el uns son públics i l’altre es del tot desconegut. Per que, es clar, algú sap d’on i quan cobra actualment l’alcalde de Tivissa?

Aquests son dos clars exemples de com la demagògia busca disculpar els fracassos del govern municipal de Tivissa però també ho es de com un ús continuat i repetitiu de la demagògia provoca el seu propi desgast i mina la seva credibilitat.