Tàrio Rubio

L’altre dia, tot fent una incursió per la blocosfera, vaig descobrir una foto on hi apareixia una cara coneguda. És una foto que, juntament amb d’altres, conformen el “post” que l’Àngel Lluís va fer en el seu bloc Alego sobre l’acte d’escenificació que és va fer de quan les tropes republicanes van creuar l’Ebre el juliol del 38 i en el marc de les Ies. Jornades Internacionals d’Història en els Espais de la Batalla de l’Ebre que van tenir lloc a Mora d’Ebre els dies 19,20 i 21 de juliol.

La meva sorpresa va ser majúscula quan vaig confirmar que aquell que apareix a la foto, puny en alt i passant revista a les tropes republicanes era Trinitario Rubio, l’amic Tàrio.

De la companyia de Tàrio en vaig poder gaudir a Tivissa el maig del 2006, quan des de la Societat Obrera vam organitzar, en commemoració del 75è. aniversari de la proclamació de la II República, una exposició de cartells de la guerra civil de la qual és propietari Tàrio. Després, i de tant en tant, ens hem anat trucant.

Recordo un Tario xerraire amb una gran vitalitat que malgrat els seus 83 anys i les desagradables experiències que acumula en el seu haver, aconseguia transmetre un amor per la vida i un ànsia per viure-la que ja ens agradaria tenir a molts. Quan el portava a agafar el tren i en el transcurs del viatge cap a l’estació de l’Hospitalet, hem va explicar que aprofitava totes les excursions per viatjar per tota Espanya i, en arribar a l’estació i parar el cotxe, hem va amonestar per posar el fre de mà malament doncs ell és va jubilar després de fer de taxista durant molts anys.

Ens va explicar una gran quantitat d’anècdotes i ens va mostrar part de la molta documentació que acumulava. Ens va dir que tenia el deure d’explicar, arreu on volés ser escoltat, les seves vivències per que fent-ho rescatava de l’oblit la memòria silenciada de tota una generació que va lluitar en defensa de la legalitat republicana i donava a conèixer la importància que té el saber que és en aquesta memòria històrica on es troba la identitat col·lectiva.

Ens explicava, com si d’una novel·la és tractés, que va ser condemnat a sis anys per “rojo peligroso” (tal i com resava en els documents que hem va mostrar) i del seu pas per varies presons, camps de concentració i batallons disciplinaris de treballs forçats per acabar en el camp de treballs forçats del Valle de los Caidos on si va passar els últims tres anys abans de que el posessin en llibertat. Recordo, com si fos ara, quan hem deia “ostia noi, quin fred ... i quina gana!!”. Recordo com és va treure d’una carpeta plena de papers la fotocopia d’una carta que l’escriptor Camilo José Cela dirigia a no sé quina instància militar sol·licitant el seu trasllat al front on, deia en la carta, podria servir millor al “glorioso alzamiento”. I quan ens va ensenyar aquell vell carnet a nom de Trinitario Rubio: guerriller antifascista.

Tàrio és un dels dos o tres presos, dels milers que van treballar en la construcció del Valle de los Caidos, dels que és tingui constància que queden vius. És autor del llibre “Petita història del cartellisme de la Guerra Civil”, expresident i membre de l’Associació Catalana d’Expressos Polítics del Franquisme i propietari d’una exhaustiva col·lecció (més de quatre-centes reproduccions) de cartells de la Guerra Civil Espanyola i un gran conversador. Si alguna vegada teniu l’oportunitat, us recomano que la vegeu i si teniu l’ocasió de xerrar amb l’amic Tario, no la deixeu passar, de ben segur que ampliareu el vostre coneixement i coneixereu, de primera mà, uns fets que encara ara alguns volen que restin perduts en el limbe de la transició “democràtica”.