“El seu crim és el de ser republicà, socialista, lliurepensador; el seu crim és haver creat l’ensenyament laic a Barcelona, instruït a milers de nens en la moral independent, el seu crim és haver fundat escoles”
Aquest any 2009 es commemora el centenari de la mort de Francesc Ferrer i Guàrdia, un 13 d’octubre de 1909 quan era afusellat als fossats del castell de Montjuïc.
La mobilització dels reservistes com a conseqüència de la guerra amb el Marroc el juliol de 1909 provoquen els coneguts fets de la “Setmana tràgica” o “Revolució de juliol”. Uns fets que tenen a veure amb un rebuig generalitzat a la guerra degut, bàsicament, a que entre l’obrerisme, l’anarquisme predominant del moment tenia, essencialment, un caire internacionalista i pacifista. A la percepció per les classes populars de que la guerra era per defensar els interessos d’una oligarquia econòmica; de fet, el desencadenant de la guerra es deu a l’atac dels cabilencs als interessos d’una societat controlada pel compte de Romanones i el marqués de Comillas. I a l’anticlericalisme de l’època degut al fort creixement (un increment del 12% entre 1900 i 1910) de membres del clero (frares i monges) repatriats de les colònies de Cuba i de Filipines més l’arribada a Espanya d’eclesiàstics fugitius de la legislació dictada per la Tercera República francesa que passaren a ocupar els llocs de treball reservats, fins a les hores, a les classes mitjanes a les escoles, asils, reformatoris, presons, etc. i entrant en una competència laboral amb les dones dels assalariats en treballs de costura, bugaderia, etc. en un moment de recessió econòmica industrial.
Es en aquest panorama que, un cop rebutjada la insurrecció,
el govern conservador de Maura i el rei Alfons XIII inicien una repressió que es consuma amb l’execució de tres obrers, un guarda de seguretat i, sobretot, en la figura del fundador de l’Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat d'instigador i cap de la revolta. Ni l’opinió pública europea en favor de la llibertat de pensament, que organitzà manifestacions de protesta contra la seva condemna a mort i que aconseguí que s’arribés a parlar d’un cas Dreyfuss a l’espanyola, va poder evitar el seu afusellament. El govern conservador de Maura volia una condemna exemplar, l’exèrcit li tenia jurada d’ençà de la publicació del “Cuaderno manuscrito. Recapitulación de pensamientos antimilitaristas” per a mestres laics i l’església combatia
a un francmaçó que pretenia una transformació radical de la pedagogia en un sentit crític, laic, racionalista i llibertari. Fins i tot el Papa Pius X va declinar sol·licitar el seu indult “desitjós de no embarassar la justícia espanyola”. Així s’instruí un judici per part de l’exèrcit quan era la jurisdicció civil qui se’n havia de fer càrrec, canviant el delicte de sedició, castigat amb la presó, pel de rebel·lió, que comportava la pena de mort. Un judici tendenciós, sense garanties pel processat, denegant proves i testimonis favorables a la defensa exercida pel capità d’ingeniers Francisco Galcerán, al que la seva actitud quasi bé li costa la carrera. Una sessió de cinc hores per a que els Jutges compendiessin un sumari de més de 600 folis al que no havien tingut accés amb anterioritat i amb l’únic recolzament legal d’un assessor militar totalment sectari. En resum, un autentica pantomima que, amb l’afusellament de Francesc Ferrer, va provocar una veritable commoció internacional que forçà a Alfonso XIII a la separació de Maura i el retorn dels lliberals al govern.
Francesc Ferrer, màrtir de la llibertat de consciència
La indignació internacional per l’assassinat de Ferrer i
Guàrdia es traduí ràpidament en varies iniciatives que es fongueren en un únic objectiu: erigir una estàtua expiatòria dedicada a Ferrer i Guàrdia. Així, el Conseller comunal de Brusel·les (malgrat que no combregava amb les idees de Ferrer), la Lliga dels Drets Humans i la Federació Internacional del Lliure Pensament, conjuminaren els esforços per dur a terme aquest objectiu obrint una subscripció popular. Dos anys més tard, el 5 de novembre de 1911, es celebrava la cerimònia inaugural del monument amb un discurs pronunciat per l’antic pastor de l’església protestant lliberal de Brussel·les que explicà que el monument representava la insurrecció de les consciències en tots els països civilitzats contra l’abominable atemptat perpetrat a Montjuïc el 13 d’octubre de 1909. En el pedestal del monument si pot llegir:
“Francesc Ferrer afusellat a Montjuïc el 13 d'octubre de 1909, màrtir de la llibertat de consciència”
“Em trobo davant d'un procés acabat sense que la instrucció, buscant només els càrrecs, hagi en cap moment investigat la veritat. Capità Galcerán, defensor de Ferrer. 9 d'octubre de 1909”
“L'ensenyament racionalista pot i ha de discutir-ho tot, situant prèviament els nens sobre la via ampla i directa de la investigació personal. F.Ferrer. Carta del 24 de gener de 1907”
“Erigit per subscripció internacional. Inaugurat el 5 de novembre de 1911”
Desprès de varies vicissituds, amb l’ocupació pels alemanys de Bèlgica el 1915 i la retirada del monument pels mateixos, de friccions diplomàtiques entre Bèlgica i Espanya, de peticions de cessió del monument per la Barcelona republicana (que va acabar acceptant una rèplica del mateix i que a l’actualitat podem veure prop de Avda. de l’Estadi), el 13 d'octubre de 1984, 75è. aniversari de la mort de Francesc Ferrer, el monument fou traslladat per última vegada i instal·lat a l'avinguda Franklin Roosevelt, davant l'estàtua de Théodore Verhaegen, fundador de la Universitat Lliure de Brussel·les.
Campanya “Carrer Ferrer i Guàrdia a Barcelona”
La Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia du a terme una
campanya per tal de que la ciutat de Barcelona aprovi posar el nom de Francesc Ferrer i Guàrdia a un carrer o plaça dins del marc dels actes de commemoració del centenari de la seva mort. Una de les propostes de la Fundació, es la de substituir el nom de la plaça d’Antonio Lopez, marqués de Comillas, pel de Ferrer i Guàrdia.
Així, Barcelona té una plaça dedicada al “Negro Domingo”, com també es coneixia popularment al marques de Comillas pels seus negocis amb el comerç d’esclaus, amb els que va amassar part de la seva fortuna amb el vapor General Armero, de la seva empresa Antonio López i Cia., introduint il·legalment esclaus a l’orient cubà. Fundador de la Compañia Transatlàntica, dedicada, entre altres, al transport de tropes i material bèl·lic durant els conflictes colonials a Amèrica i Àfrica, l’any 1909 les queixes contra l’embarcament dels reservistes que van desembocar en els fets de la Setmana Tràgica van tenir lloc davant mateix dels vaixells de la companyia.
Així, la ciutat comtal té un deure pendent amb el lliure pensament, amb el fundador de l’escola moderna Francesc Ferrer i Guàrdia. Per això, la Fundació creu que una figura del ressò internacional de Ferrer Guàrdia i un projecte com el que va representar, mereixen comptar amb un reconeixement dins el nomenclàtor d’aquesta Ciutat.
Per això, si vols donar suport a la campanya per tal de que la ciutat de Barcelona aprovi posar el nom a Francesc Ferrer i Guàrdia a un carrer o plaça en el centenari de la seva mort, signa prement l’icona de més avall que et durà a la pàgina de la Fundació on podràs fer-ho.
– Anatole France –
Aquest any 2009 es commemora el centenari de la mort de Francesc Ferrer i Guàrdia, un 13 d’octubre de 1909 quan era afusellat als fossats del castell de Montjuïc.
La mobilització dels reservistes com a conseqüència de la guerra amb el Marroc el juliol de 1909 provoquen els coneguts fets de la “Setmana tràgica” o “Revolució de juliol”. Uns fets que tenen a veure amb un rebuig generalitzat a la guerra degut, bàsicament, a que entre l’obrerisme, l’anarquisme predominant del moment tenia, essencialment, un caire internacionalista i pacifista. A la percepció per les classes populars de que la guerra era per defensar els interessos d’una oligarquia econòmica; de fet, el desencadenant de la guerra es deu a l’atac dels cabilencs als interessos d’una societat controlada pel compte de Romanones i el marqués de Comillas. I a l’anticlericalisme de l’època degut al fort creixement (un increment del 12% entre 1900 i 1910) de membres del clero (frares i monges) repatriats de les colònies de Cuba i de Filipines més l’arribada a Espanya d’eclesiàstics fugitius de la legislació dictada per la Tercera República francesa que passaren a ocupar els llocs de treball reservats, fins a les hores, a les classes mitjanes a les escoles, asils, reformatoris, presons, etc. i entrant en una competència laboral amb les dones dels assalariats en treballs de costura, bugaderia, etc. en un moment de recessió econòmica industrial.
Es en aquest panorama que, un cop rebutjada la insurrecció,
el govern conservador de Maura i el rei Alfons XIII inicien una repressió que es consuma amb l’execució de tres obrers, un guarda de seguretat i, sobretot, en la figura del fundador de l’Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat d'instigador i cap de la revolta. Ni l’opinió pública europea en favor de la llibertat de pensament, que organitzà manifestacions de protesta contra la seva condemna a mort i que aconseguí que s’arribés a parlar d’un cas Dreyfuss a l’espanyola, va poder evitar el seu afusellament. El govern conservador de Maura volia una condemna exemplar, l’exèrcit li tenia jurada d’ençà de la publicació del “Cuaderno manuscrito. Recapitulación de pensamientos antimilitaristas” per a mestres laics i l’església combatia a un francmaçó que pretenia una transformació radical de la pedagogia en un sentit crític, laic, racionalista i llibertari. Fins i tot el Papa Pius X va declinar sol·licitar el seu indult “desitjós de no embarassar la justícia espanyola”. Així s’instruí un judici per part de l’exèrcit quan era la jurisdicció civil qui se’n havia de fer càrrec, canviant el delicte de sedició, castigat amb la presó, pel de rebel·lió, que comportava la pena de mort. Un judici tendenciós, sense garanties pel processat, denegant proves i testimonis favorables a la defensa exercida pel capità d’ingeniers Francisco Galcerán, al que la seva actitud quasi bé li costa la carrera. Una sessió de cinc hores per a que els Jutges compendiessin un sumari de més de 600 folis al que no havien tingut accés amb anterioritat i amb l’únic recolzament legal d’un assessor militar totalment sectari. En resum, un autentica pantomima que, amb l’afusellament de Francesc Ferrer, va provocar una veritable commoció internacional que forçà a Alfonso XIII a la separació de Maura i el retorn dels lliberals al govern.Francesc Ferrer, màrtir de la llibertat de consciència
La indignació internacional per l’assassinat de Ferrer i
Guàrdia es traduí ràpidament en varies iniciatives que es fongueren en un únic objectiu: erigir una estàtua expiatòria dedicada a Ferrer i Guàrdia. Així, el Conseller comunal de Brusel·les (malgrat que no combregava amb les idees de Ferrer), la Lliga dels Drets Humans i la Federació Internacional del Lliure Pensament, conjuminaren els esforços per dur a terme aquest objectiu obrint una subscripció popular. Dos anys més tard, el 5 de novembre de 1911, es celebrava la cerimònia inaugural del monument amb un discurs pronunciat per l’antic pastor de l’església protestant lliberal de Brussel·les que explicà que el monument representava la insurrecció de les consciències en tots els països civilitzats contra l’abominable atemptat perpetrat a Montjuïc el 13 d’octubre de 1909. En el pedestal del monument si pot llegir:
“Francesc Ferrer afusellat a Montjuïc el 13 d'octubre de 1909, màrtir de la llibertat de consciència”“Em trobo davant d'un procés acabat sense que la instrucció, buscant només els càrrecs, hagi en cap moment investigat la veritat. Capità Galcerán, defensor de Ferrer. 9 d'octubre de 1909”
“L'ensenyament racionalista pot i ha de discutir-ho tot, situant prèviament els nens sobre la via ampla i directa de la investigació personal. F.Ferrer. Carta del 24 de gener de 1907”
“Erigit per subscripció internacional. Inaugurat el 5 de novembre de 1911”
Desprès de varies vicissituds, amb l’ocupació pels alemanys de Bèlgica el 1915 i la retirada del monument pels mateixos, de friccions diplomàtiques entre Bèlgica i Espanya, de peticions de cessió del monument per la Barcelona republicana (que va acabar acceptant una rèplica del mateix i que a l’actualitat podem veure prop de Avda. de l’Estadi), el 13 d'octubre de 1984, 75è. aniversari de la mort de Francesc Ferrer, el monument fou traslladat per última vegada i instal·lat a l'avinguda Franklin Roosevelt, davant l'estàtua de Théodore Verhaegen, fundador de la Universitat Lliure de Brussel·les.
Campanya “Carrer Ferrer i Guàrdia a Barcelona”
La Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia du a terme una
campanya per tal de que la ciutat de Barcelona aprovi posar el nom de Francesc Ferrer i Guàrdia a un carrer o plaça dins del marc dels actes de commemoració del centenari de la seva mort. Una de les propostes de la Fundació, es la de substituir el nom de la plaça d’Antonio Lopez, marqués de Comillas, pel de Ferrer i Guàrdia.Així, Barcelona té una plaça dedicada al “Negro Domingo”, com també es coneixia popularment al marques de Comillas pels seus negocis amb el comerç d’esclaus, amb els que va amassar part de la seva fortuna amb el vapor General Armero, de la seva empresa Antonio López i Cia., introduint il·legalment esclaus a l’orient cubà. Fundador de la Compañia Transatlàntica, dedicada, entre altres, al transport de tropes i material bèl·lic durant els conflictes colonials a Amèrica i Àfrica, l’any 1909 les queixes contra l’embarcament dels reservistes que van desembocar en els fets de la Setmana Tràgica van tenir lloc davant mateix dels vaixells de la companyia.
Així, la ciutat comtal té un deure pendent amb el lliure pensament, amb el fundador de l’escola moderna Francesc Ferrer i Guàrdia. Per això, la Fundació creu que una figura del ressò internacional de Ferrer Guàrdia i un projecte com el que va representar, mereixen comptar amb un reconeixement dins el nomenclàtor d’aquesta Ciutat.
Per això, si vols donar suport a la campanya per tal de que la ciutat de Barcelona aprovi posar el nom a Francesc Ferrer i Guàrdia a un carrer o plaça en el centenari de la seva mort, signa prement l’icona de més avall que et durà a la pàgina de la Fundació on podràs fer-ho.
Fonts:
- Historia de España, ed. Labor
- Història, política, societat i cultura dels Països Catalans. Enciclopèdia Catalana
- El Periódico de Catalunya
- La Vanguardia
Resumit de la web de la Fundació Francesc Ferrer i Guardia:
- Francesc Ferrer i Guàrdia. Biografia
- Francesc Ferrer i Guàrdia. L’Escola Moderna
- Francesc Ferrer i Guàrdia. Història del monument a Brussel·les
- Francesc Ferrer i Guàrdia. Manifest
10 comentaris:
Es de justicia recolzar totes les iniciatives que tendeixin a recordar persones que han desenvolupat una valuosa feina i han estat condemnades injustament. Barcelona té un compromís amb Ferrer i Guardia. I no es tracta nomes de la persona de Ferrer, sino tambe de les persones que van col·laborar amb ell, com la seva companya Soledad Vilafranca, i el moviment de l'Escola moderna.
Josep Ramon, al meu entendre, es tracta del reconeixement de la tasca feta per totes les persones que lluitaren per la renovació pedagògica en un moment en que la formació dels mestres patia greus deficiències degut a la formació majoritària d’aquest en seminaris, on prevalia l’ensenyament de l’historia sagrada en detriment d’altres matèries. Tant la creació de l’Escola Moderna com l’eclosió d’escoles i biblioteques en Ateneus i Societats obreres en les zones rurals foren determinants en l’apropament de la pedagogia racionalista en la recerca d’una societat emancipada més justa, lliure i fraternal. El mateix Ferrer ho deixa escrit en el seu testament: “Solamente los hechos, sean de quien sean, se han de estudiar, ensalzar o vituperar, alabándolos para que se imiten cuando parecen redundar al bien común, o criticándolos para que no se repitan si se consideran nocivos al bienestar general.”
Reyes, mira si devia ser revolucionari l’aconseguit llavors, que encara ara, després de tants anys de democràcia, estem parlant de coses com l’avortament o la educación para la ciudadania.
Gràcies pels vostres comentaris
tranquils que a la secretaria nova ja l'adoctrinarant i si no quan vegi lo percal marxarà corrent.
quanta raó tens mussol !!!!!!!!
El Cartipàs de l’Amable és el meu bloc personal on hi plasmo comentaris d’opinió, noticies, afers de la vida política municipal i cabòries varies de les quals en soc l’únic responsable. A més, no només accepto els comentaris i opinions a totes les entrades encara que sigui des de l’anonimat, si no que us convido a que els feu. Malgrat això, no permetré els comentaris que atemptin contra la dignitat de les persones o institucions, els comentaris xenòfobs, racistes o sexistes que seran esborrats tant bon punt els localitzi. Amb tot, El Cartipàs de l’Amable, no és fa responsable de les opinions mostrades pels comentaristes que són, única i exclusivament, responsabilitat seua.
Voldria fer una pregunta, es veritat que l'alcalde que tenim es virtual es a dir durant el dia sembla que hi sigui i ja dorm a la capital?
Lo que hauria de fer és pagar per tot el mal que ha fet i dormir en un altre puesto.
Mussol que m'han dit que la secretaria nova ja no està entre nosaltres, haurà vist el percal?. Si algu sap alguna cosa que informi.
que fort!!!!!!!! la bola es va fen gran, gran. Quan haurà vist els calaixos s'ha degut quedar flipant.
Publica un comentari a l'entrada